quan caigui de la cadira,/
i miri el meu rellotge/
lluent però sense hora./
riure com un boig/
i em pujaré als arbres/
i faré l’humà/
i em grataré el cul i el nas/
i em faré una palla/
i les senyores abstretes/
cridaran de joia/
pels carrer de Barcelona/
i els seus homes enfurismats/
aniran a buscar al batlle/
i demanaran/
el meu cul/
el meu nas/
la meva titola/
i exigiran/
que no pugui als arbres/
perquè faig malbé/
aquelles taronges agres/
tan agres/
que fan plorar./
///
quan pugi per les escales/
i piqui al teu timbre,/
vergonyós,/
amb el cabell greixós,/
i ja sense sentir les campanes,/
temblorós,/
et voldré clavar l’os,/
i la missa ja passada,/
serà l’hora de marxar,/
ja dutxat,/
ben polit,/
fen patxoca/
berenat i sense llànties./
///
Enterrados bajo tu retinas/
respiran recuerdos inamovibles,/
destellos desencajados,/
coágulos de los momentos mas eternos./
Todos ellos empiezan en un suspiro,/
una réplica,/
un sin fin de parpadeos/
y un leve mareo./
Será mejor que nubles la vista,/
que te pellizques y sangres./
No es bueno vivir de lo que ya pasó,/
es pasado solo es eso,/
nadie te juzgará,/
eres bueno./
malo solo son los aguacates,/
aunque a la mayoritaria/
les gusten los aguacates./
///
Anduve para dejar de verte./
En el camino el calor del sol,/
el sudor recorriéndome la espalda/
me recordó tus ojos tristes,/
tus lágrimas de cocodrilo sin apetito./
///
aquest vespre/
d’amagat./
pujaré per les escales,/
de puntetes,/
sense fam./
apagaré totes les llums,/
i de sobte faré veure/
esclatant una rialla,/
que aquest cel de la noguera/
ja no val,/
està oblidat./
que a la plana il·luminada/
ja no ratllen les parets./
tota pols/
tot col/
tot cargol./
///
A la noguera les pedres/
mengen clavegueres/
plenes de pols i de dol./
Més enllà,/
a la zona d’horta,/
l’aigua es mou/
per les braçades/
inundant els camps de vida./
I allà d’alt,/
on es perd la vista/
els turistes s’ofeguen/
i els barranquistes riuen/
mentre empenyen cap al precipici/
als que no saben nedar./
Tres nogueres creixen juntes/
entre pols, aigua i cel./
La sang d’uns/
reguen els horts dels altres/
mentre la pols/
fa un niu als pulmons,/
creixent,/
piulant,/
sense poder respirar./
Mes enllà de les muntanyes,/
dels rius i dels horts,/
dels camps d’ordi i de blat,/
del mal llevat dol/
del temps./
///
al poble de la pols/
els gossos caminen a puntades/
els gats sofreixen els balins/
els dragons pacients de cirurgia/
ens ensenyen els camins/
al poble de la pols/
l’alcalde es bor/
al poble de la pols van matar al mes ruc/
al poble de la pols/
ja no tinc casa/
ni claus/
al poble de la pols/
l’aigua sap a Barcelona/
al poble de la pols/
el vi fa sang/
les sopes porten pa/
a les nits sempre fa fresca/
al poble de la pols/
el pregoner fa saber qui a mort/
i on es compren els melons/
al poble de la pols/
tenim una garjola/
tenim una gran corba/
que es frontera/
per forasters/
al poble de la pols/
s’inventen les paraules/
al poble de la pols/
mengen fort abans d’anar a dormir/
al poble de la pols/
als jardins els nens es toquen/
beuen xampú per els cabells/
al poble de la pols/
vaig estimar per primer cop./
dubtes/
del poble de la pols?/
///
els infants mengen suor/
a la bora del barrancs./
ben tapats/
amb gorrets/
amb bufandetes/
amb petites collonades./
mengen sal,/
aigua i sal/
i deixalles escombrades/
per els dels barris alts./
el meu nen/
ja fa molts anys/
que no prova/
el pa amb tomàquet,/
les olives arbequines,/
l’esqueixada amb molt de all./
tantes capes/
tanta llana/
tant sintètic,/
fa calor,/
ens rostim/
amb les mirades./
mengen sal/
aigua i sal/
bon pescador./
els infants mengen suor/
a la bora dels barrancs/
i a la coca mai arriba/
ningun tros de arengada./
la terra contaminada/
les aigües son fangals./
cada dia igual/
mengen sal/
aigua i sal./
els infants mengen suor/
a la bora dels barrancs/
nomes falta l’empenta/
s’ha acabat/
tot resta salat./
///
si creieu que quan tot esclati/
si creieu que quan crideu cames ajudeu-me/
si creieu que quan els caps baixos s’alcin/
si creieu que quan els vostres malsons/
esdevinguin realitat./
si creieu que quan la massa se’n adoni/
si creieu que quan l’esglai de les veus/
si creieu que quan les vostres privilegis/
siguin esquinçats/
si creieu que quan cremin les institucions/
l’ajuntament, l’oficina d’ocupació,/
les comissaries i les maleïdes presons,/
les seus dels vostres partits,/
les piscines municipals, si, escolteu be,/
les piscines municipals/
i els demés edificis grisos/
si creieu que després de tot això/
no anirem casa per casa/
i demanarem explicacions/
es que esteu bojos, o cecs,/
i no veieu tot el mal que heu fet./
///
Si desprès de l’esglai/
de escoltar l’os trencat/
del crec que fa mal/
i fa patir pel mort,/
si després de tot això/
encara llegeixes el diari/
xarrupes el tallat,/
si després de tot això/
encara no has pagat/
i has pujat corrent/
a plorar a la teva dona/
es que no tens cor/
o beus a poc a poc./
///
Em perdut l’autogestió/
on s’he amaga?/
On s’ha fos?/
L’hem venut per set udols/
quatre barres/
tres escons./
I els companys,/
ara on son?/
Estan tots a la presó!/
Un per lladre,/
un per boig,/
un per lleig /
i violador./
Em perdut l”autogestió/
en un bosc ben tenebrós/
i qui sap si tornarem/
a sentir aquesta cançó/.
///
mai mes menjaré pols/
mai mes menjaré aquesta pols/ enverinada/
els Deus esbufeguen al meu front/
i els meus cabells ballen el seu alè/
mai mes em donaré cops al ventre/
mai mes després de dinar/
dons no ho resistiré/
la tremolor en una embranzida/
farà volar tots els bons aliments/
mai mes veure ginebra sol/
mai mes, ni amb tremolors/
ni en un dia gris ple de pols/
dons no ho resistiré/
els deus esbufeguen les meves suors/
i ballo descol·locat omplint les glaçoneres/
fa una calor de cal deu/
i els bons jans no diuen collons/
diuen FONOLL!/
dons per primer cop dic collons!/
fonoll dic collons/
fart de tanta pols/
agafaré embranzida/
des de molt a dalt/
i cauré com un sac/
fonoll! collons! ARGELAGA!/
///
la escalera daba a una puerta baja y la muchacha baja también se sintió a gusto.
no debía de tener ni 18 el aire fresco le rozaba las piernas y la hacia sonrojar.
miraba hacia donde el mar se junta con el cielo e intentaba poco a poco girar la cabeza, traspuesta, como si quisiera intercambiar los papeles quien sabe si intentando ser el mar o ser el cielo.
no puedo decir que que sea una muchacha feliz. puede que antes lo fuera, pero ahora su mirada se ahoga y náufraga. se pasaba los días en los bares intentando hundirse sin nada a lo que agarrarse.
pero claro, con los pies en tierra firme se le hacia difícil..
a veces la veía saltar enfadada sobre los charcos convencida de que se hundiría despertándose por fin, en una isla del trópico que le calentara el corazón.
en una de estas la conocí, raspada y llena de odio maldecía al pobre charco como si el pobrecito tuviera alguna culpa de no haber estudiado y no llegar a ser océano.
anduvimos por el paseo marítimo y me lo contó todo. quiero decir que me explico su historia, nada dramático ni triste pero era su historia.. y era sincera.
imagínense un dulce niñita enamorada de su padre, ama a su madre y a su hermano, pero pasados los años ese sentimiento se marcha y la dulce niñita deja de ver todas esas cosas que antes miraba con ojos desorbitados.
ahora simplemente pasan delante de sus ojos ya no tan interesantes.
enseguida me sentí identificado y me moría de ganas de saltar en los charcos, de hundirme, girar la cabeza traspuesto y soltar esa madera que me mantiene a flote.
y ahora en la cornisa mientras miro la linea del cielo y el mar solo pienso en esa dulce niñita que esta enamorada de su papa.
///
lluny
ven lluny
al juny
et veuré.
lluny
ven lluny
al juny
em beuré.
y ara xarnego
estaria be
que pronunciesis bé.
///
